Un blog de viatges

Volia escriure un blog de viatges. Volia relatar aventures pel món. Volia publicar fotos i mapes de llocs espectaculars. Volia, volia, volia...

Una fatalitat, potser, m'ha portat on sóc ara. Em dic Eva i tinc 33 anys. Tinc un fill d'1 any. La meva parella va sortir a fer una activitat que havia de durar una tarda. Em va dir 'fins després'. Li vaig dir adéu des del sofà. Ja no va tornar. Ara, 9 mesos després encara estic fent l'aprenentatge més important de la meva vida. Aprendre a viure aquesta realitat no desitjada, no volguda. És un camí tortuós, amb moltes pujades i baixades. No hi ha dreceres ni cap manual. S'ha de passar amb el que cadascú pugui. En aquest camí poc a poc he anat descobrint què és terapèutic per mi. I una de les coses és escriure aquest blog. 

A l'escalada el nus típic és el nus de vuit. S'ha de resseguir per què quedi ben fet. Doncs comparable a això hi hauria el procés de dol. S'ha de treballar personalment, arremangar-se per treure tot el que fa mal. Resseguir totes les emocions causades pel buit físic de la persona que ja no hi és. Aquí estic, des de fa un temps. Amb petites millores, algun pas enrere però dos endavant. Sense pressa, però sense encantar-me, vaig avançant en aquest camí. Amb ajuda però també amb molt esforç personal. Si tu també has passat per una situació semblant i hi ha alguna cosa d'aquest blog que et pot ser d'ajuda, treu-ne profit. Si no és així, i com diu l'Anji Carmelo, ho llences a la paperera i prou.