De què tens por, ara?

Aquests dies em pregunto de què tinc por. Al capdavall, i pensant-ho fredament, després de que et passi de les pitjors coses que et poden passar, què més et pot atemorir? No m'hauria de donar més coratge, això?

M'he adonat que una bona part de la meva vida he viscut angoixada pensant en el que vindrà, imaginant-me mil i una situacions. He viscut atemorida per un futur que no existeix. 

Ens aferrem a la vida, però no en tenim el control. L'aprenentatge més important que he fet fins ara al grup de dol és que la mort conviu amb nosaltres des de que naixem. Però ens n'oblidem des del minut '1'. I el dia a dia se'ns menja i vivim pel que sembla que és correcte o ben vist i pel que ens és còmode; sense cap mena d'autenticitat (excepte algunes persones que són tractades de 'rares' o 'peculiars');

Vivim fent plans per l'any que ve o per les properes vacances. 

Vivim segons les expectatives dels altres, aparentant per mostrar la nostra millor imatge. Alguns aparenten més que d'altres. 

Vivim pensant que lo bo està per arribar. Passats els 50 (alguns abans i tot) ja pensen amb la jubilació. Ens hem fet un pla de pensions que potser cobraran els nostres fills, perquè nosaltres ja serem morts. Però volíem tenir-ho tot previst. La mort, però, a vegades arriba d'imprevist;

Vivim en relacions que no ens satisfan prou perquè tenim por d'estar sols. Vivim esperant que els altres ens estimin perquè no ens sabem estimar a nosaltres mateixos;

Vivim pagant una hipoteca per comprar una casa amb jardí i piscina perquè així ho hem vist a les pel·lícules. Però en realitat, no hi serem més feliços;

Vivim pensant que l'èxit és tenir una bona feina i un bon sou. Pensant que a la vida tot es pot comprar. Treballar molt per fer molts diners que no arribaràs a gastar, o que te'ls gastaràs en coses que no et faran feliç;

Vivim i tenim dos fills. Si pot ser un nen i una nena. I un gos. En el nostre ideari aquesta sembla ser la família feliç. Quan en realitat deixem els nens a extraescolars perquè no sabem passar temps amb ells;

Vivim pensant que les persones que tenim al costat hi seran sempre, per tant, si avui no podem esforçar-nos per passar més temps junts, ja ho farem demà. O demà passat; 

Vivim pensant que tots ens morirem de vellets amb 101 anys mentres dormim, rodejats de tots els nostres nets que ens estimaran tant...

Tornant al present. Per molt que ens capfiquem, a vegades, les coses passen. I no pots fer-hi res. Se t'escapa de tota previsió i control. Hi ha qui en diria causalitats (no casualitats). O fatalitats. O l'absurt. 

Amb tot això de la por no estic parlant que vulgui ser temerària a partir d'ara...

Parlo de viure amb més de coratge

Parlo de viure més d'acord amb al meu jo

Parlo d'estimar-me més la vida 

Parlo de perdre la por a la por